Per poder parlar de Cuba, abans que res s’ha de conèixer. Formar-se una opinió, bé de govern, bé de la gent, bé de la situació del país havent llegit unes opinions a qualsevol diari o mirant uns quants telenotícies no és suficient. Entre altres coses perquè la majoria, no és que siguen mentida (que algunes ho són) sinó que no diuen tota la veritat. Quantes vegades hem escoltat que a Cuba no hi ha llibertat d’expressió? O que, ¿on està la democràcia si només hi ha un partit polític? O, Fidel és un dictador!

Potser no saben que a Cuba cadascú diu el que vol i on vol, i evidentment que hi ha persones en contra del sistema polític, però en un país d’onze milions d’habitants eixe percentatge és mínim. Això és democràcia,no? La voluntat de la majoria, expressada a les urnes cada dos anys. Una voluntat expressada a partir d’unes llistes composades pel poble. Per que són els propis veïns i veïnes qui elegeixen la persona que troben indicada. No es voten partits, es voten persones, des de la “quadra”, municipi, província...així fins la presidència que ocupa Fidel. Per què ell també és votat. Votat perquè ha segut un president que des del principi ha treballat per al poble. Des que el 1959 triomfés la Revolució, Cuba ha experimentat un progrés social mai vist abans: la repartició de terres per a tots els camperols, l’atenció sanitària gratuïta per a totes les persones, l’educació gratuïta per a totes les que volen estudiar des d’infantil fins que acaben la carrera universitària escollida, l’alfabetització de tota la població, la reducció de la mortalitat infantil d’un 80% a un 4’8% (percentatge que no té cap altre país de l’anomenat tercer món), la garantia d’un sostre per a viure així com d’una feina. Una feina on les dones no només no cobren salaris inferiors als homes per la mateix treball, sinó que, gaudeixen d’una baixa de maternitat d’un any amb manteniment del lloc de treball i del sou.

Un altre punt de molta polèmica són els dissidents que volen anar cap a EEUU. La premsa i televisió omplen portades amb fotografies dels “balseros” venent una imatge d’una Cuba i un Fidel que prohibeixen l’eixida dels cubans, però pocs mitjans d’informació expliquen que entre els dos països hi ha un conveni pel qual 20000 cubans a l’any poden anar cap a EEUU, i que aquest, no ha complert mai la seua part, potenciant així l’eixida d’amagat i ilegal des de Cuba. Fet que els va molt bé tant al govern Bush com a la màfia de Miami per desprestigiar un país que ha elegit lliurement un camí diferent per viure. I que a més, ho ha fet i ho fa davant els nassos de la primera potència mundial.

Per això i molt més, caldria que abans d’atrevir-nos a desqualificar un país i el sistema triat per aquest per conviure, es fera una reflexió sobre el que vivim a casa nostra.

Un sistema amb tanta llibertat d’expressió que ilegalitza partits, tanca periòdics, reprimeix amb cossos de seguretat moviments i lluites socials....Un sistema tant participatiu, que a nivell estatal el “vot útil”significa decidir entre dues formacions a les que costa trobar-les les set diferències (PP i PSOE) i que a més són elles les que imposen el cap visible de la formació. Un sistema tant democràtic que permet la majoria absoluta, i que per tant, atorga plens poders per a que el partit que l’ostenta prenga les decisions que vullga (com per exemple l’enviament de tropes per envair l’Iraq) sense considerar l’opinió de la població. Un sistema amb una educació que és de tot menys pública, de qualitat i gratuïta, amb una sanitat que totes paguem mitjançant la seguritat social i que cada vegada està més privatitzada. Un sistema que ens esclavitza a unes feines amb contractes temporals i sous de misèria que ens impossibiliten tindre un pis propi i, que per tant, ens encadena als bancs amb hipoteques fins els 65 anys...

Tot això amb la desigualtat salarial afegida si eres dona i els acomiadaments per estar embarassada.

Cap sistema polític és perfecte, això està clar! Però no es pot negar l’avanç d’un país com Cuba que des del 1959 ha hagut de fer front a les polítiques més agressives i genocides del seu potent veí (amb la complicitat de la Unió Europea), que, mitjançant el bloqueig econòmic que dura ja més de 45 anys, els intents d’invasió militar, la guerra bacteriològica i els atacs terroristes, ha intentat convertir Cuba en el que era abans de la Revolució: el paradís yankee del sexe, les drogues i el joc.